Trullàs i Ribas, Lluís

Va néixer a Cornellà del Llobregat, el 15 de febrer de 1915. Els pares, que primer residiren a Sabadell, es traslladaren a Cornellà el 1904 per motius laborals. Fou el petit de quatre germans. Des de petit, s’inicià en el món de la dansa catalana sota la direcció del mestre Baldevell, en el Esbart del Patronat Obrer de Cornellà (1926-30). Aquest mateix any,entrà a formar part del cos de dansa de l’Esbart de Dansaires Montserrat, on hi romandrà dos anys. Aquest Esbart havia estat format el 1926 i s’havia convertit en un dels principals esbarts del moment dirigit llavors per Joan Rigall amb la sots direcció a partir del 1930 de Joan Comas i amb la presidència honorífica d’Aureli Capmany. Adquirí la tècnica de dansa polida de Rigall i s’acostà a les reflexions folklòriques aportades per Capmany que en aquell mateix any publicà el primer volum de La dansa a Catalunya.

Amb la proclamació de la república, el 14 d’abril de 1931, moltes activitats culturals del país es revifaren i conegueren un període tranquil i de bonança. Aquest mateix any l’Esbart del Patronat es va reorganitzar amb el nom d’Esbart de Germanor, sota la direcció de Domènec Parés. A finals del 1932 Lluís Trullàs hi tornà com a dansaire i a l’any 1934 en prengué la direcció fins a l’any 1939.

A l’any 1935 va formar part del magnífic festival de folklore català en el balneari de Aix-les-Termes (França) sota la direcció del mestre Joan Matas, director de l’Esbart Barcino, amb qui havia col·laborat diverses vegades en diferents actuacions. Tot i que no havia rebut formació musical acadèmica, destacava la gran sensibilitat que tenia per aquest art. Assistia assíduament als concerts del Palau de la Música o del Liceu, juntament amb el seu amic Ramón Torras. També ho demostra el fet que ideà la música de gairebé tots els balls de fantasia que creà. Trullàs cantava la melodia i la transcrigueren i harmonitzaren Agustí Cohí i Grau i Manuel Oltra i Ferrer. A més dels ballets, es feu transcriure i harmonitzar dues sardanes: Bell Montserrat, al 1941 i Un granet de sorra el 1993.

Dotat d’una memòria coreogràfica extraordinària, hom comentà d’ell anècdotes com la que succeí quan demanà a Rigall que li ensenyés un ball cerdà que es veu que li va negar. Trullàs estava disposat a obtenir-lo. De manera que amb en Torras es traslladaren amb el carrilet a Barcelona a una actuació que havia de fer l’Esbart de Dansaires Montserrat, dirigit per en Joan Comas, en la que s’hi ballava aquest ballet. Torras va memoritzar la melodia que després fou harmonitzada a piano per Ramon Vilà. Trullàs va memoritzar-ne la coreografia. En Rigall fou convidat a l’actuació al Patronat de Cornellà en què estrenava aquest ball. En acabar, Rigall s’hi acostà i li digué aproximadament: El dia que vulguis un ballet me’l demanes, però no me’l prenguis així.

A patir d’aquest dia les relacions amb en Rigall varen ser més cordials. Trullàs també mantenia en aquest temps amistat amb en Josep Navarro i l’Alicat de l’Hospitalet. El 1939, un cop acabada la guerra, el patronat hagué d’adoptar el nom de Patronato Cultural Recreativo i l’esbart va aturar les seves activitats durant uns anys. Cap el 1944 s’inicien els assaigs el diumenge al matí sota la direcció de Lluís Trullàs. El grup estava format majoritàriament per dansaires nous, però també n’hi havia alguns de l’etapa republicana.

A l’any 1946 es fundà a Barcelona la prestigiosa Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore. Lluís Trullàs en fou un dels fundadors així com també passà a dirigir l’esbart de l’Associació, Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona. El 22 d’agost del 1948 participà per darrera vegada a la Plaça del Sol amb el nom d’Esbart Barcelona.


Esbart de l’Orfeó Gracienc: Primera etapa (1949-1957)

Els arranjaments coreogràfics
L’1 de febrer de 1949, els vint-i-cinc membres de l’esbart, segregat de l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona, s’incorporen com a socis a l’Orfeó Gracienc, entitat presidida en aquell moment per Josep Cleries, una entitat situada al carrer d’Astúries, 83. L’entitat els oferia una estabilitat de local i no haver d’anar d’aquí cap allà contínuament. A canvi, hagueren d’adoptar el nom d’Esbart de Dansaires de l’Orfeó Gracienc. L’Esbart es constituí com la secció folklòrica de l’entitat.

A partir d’ara Trullàs mostrarà l’influencia de l’Esbart Verdaguer de Manuel Cubeles. Una influencia que mes tard negarà i amb qui sembla que acabà no tenint massa bona relació.
El 1957 Trullàs es trobà necessitat d’un director musical i demanà a Comas si coneixia algú que ho pogués fer. Manuel Oltra passà així a fer-se càrrec de la direcció musical de l’Esbart de l’Orfeó Gracienc i passà a ser-ne també el seu pianista.

L’entrada de Manuel Oltra permetrà a Trullàs, experimentar unes possibilitats de creació de les quals abans no disposava. Oltra donarà forma instrumental a les idees musicals de Trullàs.
Aquesta ha estat considerada com la dècada daurada de l’Esbart de Dansaires de l’Orfeó Gracienc.

Mestre de dansa tradicional
Trullàs va ser sobretot i abans que res un mestre de dansa tradicional històrica. Va ensenyar el repertori i la tècnica de dansa que havia après dels seus mestres, especialment de Rigall i de Capmany.

L’obrador de Trullàs
Trullàs no va deixar indiferent els dansaires que havien ballat amb ell. Els uns l’admiren bojament, d’altres demostren una oposició potser fonamentada. Però, quina seria la manera de treballar de Trullàs? Quin era el seu estil? 

Sembla que Trullàs va anar canviant al llarg dels anys fins adoptar un estil que podríem dir-ne eclèctic. És a dir, va adoptar allò que li interessava per la seva manera de veure el treball a l’esbart. En una primera etapa podem considerar que Trullàs era fidel a l’estil de Rigall, si bé reconeixia que Josep Zaldívar era molt més elegant que Rigall. Trullàs n’adoptà l’estil i el gest. Fins i tot podríem dir que el versiona de nou.

Sobre aquest aspecte Vilà i Folch escriu: Ell va portar fins a l’extrem les propostes de Joan Rigall amb una extraordinària fidelitat. Fidelitat a la dansa tal com li arribava i fidelitat a un estil –el de Rigall- que Trullàs va depurar fins a les últimes conseqüències. Val a dir que, desprès de Lluís Trullàs i els seus dansaires més directes, no hi ha hagut cap esbart de la línia Rigall, que tingués la presència i l’elegància que ell aconseguia amb l’Esbart de l’Orfeó Gracienc.


(Informació extreta de l’Arxiu Matas i del llibre Lluís Trullàs i el seu entorn de Pompili Massa i Pujol)