Barcelona, 22 maig 1865 - 11 març 1942
Apunts biogràfics
Compositor, director i pedagog català, va ser un dels músics més significatius del modernisme a Catalunya. Gran impulsor del cant coral, la seva obra compositva, sobretot la dedicada a la cobla, va assolir una àmplia difusió. De petit es va haver de traslladar a Argentina (Buenos Aires i Córdoba) i no en va tornar fins al 1883 quan ja tenia divuit anys. Aleshores va començar els seus estudis de música de manera bàsicament autodidacte, va cantar en diferents cors i va aprendre el violí i el piano (instruments que va tocar en cafès, teatres i esglésies) amb mestres com Vidiella i Cioffi. Va continuar els estudis a Brussel·les, d’on va tornar al 1893 amb una preparació musical excel·lent basada en l’avantguarda de la mà de mestres com Gilson i Fiévez. Aleshores va ingressar a l’orquestra del Liceu, i a causa de la seva formació estrangera, va ser titllat d’‘enfant terrible’. Va refusar Schuman i Mozart per admirar Bach, Chopin i Wagner, i es va barallar amb Pedrell, Lluís Millet i Nicolau des de diferents púlpits d’opinió (com ara el de ‘Els quatre gats’, on va compartir dissertacions amb Albéniz i Rusiñol) fins a construir un ambient hostil que va haver d’afrontar en moltes èpoques de la seva vida artística. Va conrear tot tipus de música i va treballar intensament en el cant coral per configurar un catàleg de més de 800 obres entre òpera, teatre líric, música simfònica, religiosa, coral, instrumental i cobla, a part de múltiples harmonitzacions de cançons populars catalanes. Pel que fa a la cobla, va escriure la seva primera sardana al 1901 quan la seva fama era reconeguda fins i tot fora del país, i és precisament el seu catàleg de cobla és el que li va reportar més repercussió (més de la meitat de les seves sardanes van assolir els cànons de ‘popularitat’), cosa que sembla que no es satisfeia especialment. Algunes de les seves sardanes foren instrumentades pels seus deixebles i col·legues (com ara Josep Blanch i Reynalt), i és especialment remarcable el cas que al 1967 i quan s’acomplien els 25 anys de la seva mort, el concurs musical de Girona va premiar ‘Les voltes de Girona’, pretesament la seva sardana pòstuma que en realitat es tractava d’una instrumentació per a cobla de Narcís Paulís sobre la sardana per a piano ‘Estelada’. També va destacar com a pedagog tant per la formació d’alguns compositors significatius com per l’elaboració de diverses obres sobre teoria musical.