Millet i Pagès, Lluís

Fou a Barcelona on començà la seva carrera musical, tot ingressant el 1880 al Conservatori del Liceu, on va rebre lliçons dels mestres Miquel Font i Josep Rodoreda. Anys més tard completà la seva formació amb Felip Pedrell i Carles G. Vidiella. Una de les primeres feines vinculades a la seva vocació fou la de dependent a la botiga de música de Can Guàrdia. Aquesta ocupació li permeté entrar en contacte amb els músics més destacats del moment, com Francesc Alió, Isaac Albéniz, Amadeu Vives i Carles G. Vidiella. La seva primera experiència com a director fou a la Societat Coral la Lira de Sant Cugat del Vallès el 1883. També, per les mateixes dates, actuà com a pianista al Café Inglés (1885) i al Pelayo (1891), lloc de trobada de personalitats del món cultural i polític de l’època. Un dels moments cabdals de la seva trajectòria fou la fundació de l’Orfeó Català, juntament amb Amadeu Vives, el 15 de setembre de 189, que dirigí fins al 1941, any de la seva mort. 

Va combinar la tasca de director amb la de mestre de capella a Sant Felip Neri (1897) i a la basílica de la Mercè (1906) i amb la de professor a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on obtingué la plaça de catedràtic de solfeig, teoria i conjunt vocal (1896) i, anys més tard, el 1930, la de director. No va escriure sardanes però impulsà diverses eines per a la recuperació i la difusió de la música popular catalana. D’una banda, trobem la Revista Musical Catalana el 1904 i, d’una altra –fundada el mateix any–, la Festa de la Música Catalana, un certamen de composició musical que tenia com a objectiu principal incentivar la composició del cant coral i alhora recuperar la música popular. El 1917 originà la Germanor dels Orfeons de Catalunya, per tal de difondre l’ideal de l’Orfeó Català a la resta d’orfeons de Catalunya. S’implicà en l’Obra del Cançoner Popular, amb la voluntat de recuperar les músiques populars catalanes d’arreu del país.